Anada a Montserrat a peu

El diumenge 11 d’Octubre a la mitjanit, com és tradició, es va anar fins a Montserrat a peu.

Els caminadors es troben a la plaça de l’església, punt de partida, i esperen a que l’Amadeu amb el seu toc de xiulet, doni l’inici a la caminada.

Ben agrupats, el grup enfila el C/Piera amunt, direcció Canaletes. Un cop arribats a Can Ros, es compten els caminants, aquest any, 72. Els més veterans, algun amb 46 caminades a les seves cames, comenten que l’any amb més participants, es va arribar a 140 i l’any amb menys, 17.

Seguim direcció al Badorc, vorejant Canaletes. El grup encapçalat pel Carles, el Pep i el Joan, fa una parada tècnica a mig camí del Badorc, per reagrupar l’expedició. Fins que no sentim el xiulet de l’Amadeu, que fa de “cotxe escombra”, juntament amb el Jordi, no tornem a reiniciar la marxa.

Arribem al Badorc i ens tornem a reagrupar. Són ja més de les 2 de la matinada. Algú comenta que aquest any anem amb retard, la culpa.... un que va deixar-se els pals de caminar i va fer mitja volta a Can Ros.... Un cop han arribat tots, seguim la marxa, agafem la carretera fins a Piera.

Passades les 3 de la matinada, arribem al bar “Els Arcs” de Piera, la gana apreta, fem un bon esmorzar, begudes i cafè ens esperen, recuperem forces. Tots signem el llibre de firmes, i a les 4 tocades, es fa la foto de tot el grup, fora del bar, i santornemi.

La marxa segueix fluida, passem per Pierola, i comencen els famosos “sifons”, tot i que actualment només se’n passa un, ja que es voregen la resta per un camí paral·lel. Les cames ho agraeixen. El ritme de marxa és força elevat.

Aleshores arriba el famós “Matamatxus”, actualment convertit pels senyors del Gas en una pista forestal molt empinada, una pendent impressionant. La pujada és brutal, però cadascú al seu ritme, la va superant. No s’acaba mai. Arribats a dalt de la costa, es fa la tradicional la “parada de la poma”, recuperem forces, per l’atac final. Tot d’una s’escolta el xiulet de l’Amadeu, es reemprent la marxa.

Abans de les 7 de la matinada s’arriba a Collbató, allà s’incorporen els que han vingut amb l’autocar del Centro. Ens esperem als primers raigs del sol, per fer l’atac final, uns enfilant directament la costa pendent amunt, i la resta pel del camí tradicional. Durant la pujada les vistes són magnifiques, el dia clar, la sortida del sol impressionant i la temperatura, molt agradable. El camí es fa llarg, però al final, al seu ritme, tots arribem a Montserrat, entre 8,30h i 9,30h. Un any més, hem aconseguit la fita de realitzar els 35km que separen Sant Pere de Montserrat.

Un cop arribats a Montserrat, algú repetia a tota la gent de Sant Pere que es trobava, “és la primera i última vegada! Mai més!!!! Qui no ho dit mai això? I l’any següent s’hi torna, es clar....

Fins l’any que ve!!!!!